La socialització

Entenem per socialització el procés en el que les persones reconeixem les regles, normes i expectatives socials i les integrem dins del nostre comportament. S’inicia des del naixement, les normes s’interioritzen, passen a formar part de la nostra manera de ser i ens guien en el nostres actes.

La primera fase de socialització pren forma en la família. Anna Tardos exposa que durant les atencions diàries el nadó té l’experiència fonamental d’una relació humana, particularment íntima, en la mesura en que afecta al seu cos i a les seves necessitats, i s’exerceix a través del contacte corporal. Partint d’aquesta relació, l’infant experimenta la socialització en la seva primera etapa, la socialització primària. Per això resulta important establir una relació especial i estable entre adult i infant. La continuïtat en les atencions diàries, així com la seva previsibilitat tant en el temps com en el seu desenvolupament, dóna un espai per un compromís mutu.

Un bon ajustament precoç de la mare o adult referent a les manifestacions del nadó porta de manera natural a la seva cooperació. Les atencions diàries són més que una sèrie de maniobres mecàniques que la mare realitza dia darrere dia. Són situacions per iniciar una verdadera relació humana, una oportunitat per compartir vivències de les que ambdós gaudeixen.

Emmi Pikler parla de la relació directa entre cuidar i educar, dos conceptes que formen una unitat en la que les atencions amoroses i atentes són la clau en l’educació dels primers anys de vida. Ambdues parts, adult i infant, estan involucrats en la qualitat de les atencions, en la invitació a cooperar. En la mesura en què l’adult incorpora amorosament a l’infant en les atencions diàries, en promou el despertar de la consciència i l’autoestima. L’ajuda a crear-se una imatge positiva de sí mateix i fonamenta la seva capacitat per estimar als altres i conviure amb el seu entorn amb harmonia, la base per a una socialització exitosa.

Només tindrà un efecte educatiu aquell moment de cura que verdaderament formi la personalitat, en el que l’infant des de l’edat més primerenca estigui en permanent diàleg amb l’adult. Un adult que dóna temps a l’infant perquè les seves observacions, preguntes i demandes puguin arribar-li, i més temps encara perquè l’infant pugui respondre’l segons la manera apropiada a la seva edat, amb gestos, la veu o assenyalant.

Els conflictes són inherents a la socialització i formen part del procés d’adquisició de regles i normes imprescindibles per la convivència. Si la vida està ben organitzada i oferim un entorn adequat i segur a l’infant, apareixen molt poques normes innegociables. Per això procurem un entorn en el que podem transmetre flexibilitat. Ens correspon als acompanyants mantenir una actitud d’ajuda i comprensió, donant temps per a la negociació i la presa de decisions per part de l’infant.

Si l’infant se sent bé al món, si es relaciona satisfactòriament amb el seus adults referents, voldrà assemblar-se a ells cada vegada més. I a partir de la seva comprensió innata i seguint el propi ritme, els adults podrem aconseguir que aprengui a atendre’s a les principals normes de comportament per sí mateix.

En aquest procés d’aprenentatge de les normes també és important que l’infant pugui viure la seva autonomia i en sigui part activa, amb iniciativa. Els primers anys de vida dels infants són una etapa d’aprenentatge per imitació, per això actuem com a exemple dels comportaments que volem que integrin.