L’ACTITUDE DE L’ADULT: LA FUNCIÓ EDUCADORA I CUIDADORA DE LA MARE I EL PARE DE DIA

“La qualitat afectiva del pare, mare i cuidadors, i de les persones de l’entorn social de l’infant, tenen una forta influència en l’estructuració del seu caràcter.”
Evânia Reichert

El respecte per la vida interior de l’infant no és incompatible amb la presència de l’adult. De fet, aquesta presència resulta altament imprescindible. Els adults som els que garantim la qualitat de l’ambient, el seu clima i el material de que disposen, i per tant, l’observació de tot plegat resulta molt rellevant. Es fa imprescindible aprendre a observar sense els prejudicis que hem anat adquirint.

Cal donar als infants l’espai necessari per créixer, que sentin la nostra presència sense que se’ls faci invasiva. Hem d’acceptar que hi ha reptes que nosaltres no podem resoldre per ells i que, si ho fem, els fem perdre una oportunitat per a créixer.

Els infants han de sentir-nos intensament, han de saber que els reconeixem a ells i a les seves famílies. Creem un vincle de confiança, seguretat, estima i acceptació completa cap als infants, deixant que ells segueixin sentint la seva força interior.

El nostre paper com a acompanyants que assistim el joc es centra en atendre les necessitats concretes de cada infant sense jutjar allò que fan, acceptant-lo incondicionalment, per tal d’establir una relació amb cadascun d’ells pel que són, no pel que fan. Així oferim unes condicions que permeten a l’infant expressar-se com és sense por de ser jutjat, interpretat ni comparat amb ningú més.

Tota expressió emocional és benvinguda i li donem lloc: el plor, la ràbia, l’agressivitat, la por, l’alegria, la tristesa… són viscudes com l’expressió de les seves necessitats.

A Estels no només aprenen els infants, també ho fem els adults, tot redescobrint la capacitat de meravellar-nos amb la vida, que tant ens parla d’ella mateixa en la mirada dels petits. Si és cert que per educar un infant fa falta una tribu, no ho és menys que per educar una tribu fa falta un infant de qui tenir cura.

Ens interessa donar importància als petits gestos inacabats dels que parlen Emmi Pikler i Anna Tardos. Gestos que ens permeten cultivar l’espera i el respecte en la relació amb els infants:

“Cooperar, participar en les diferents accions, significa en el fons, que l’infant respon amb els seus propis moviments al requeriment o als gestos que hagi iniciat l’educadora. Però, per fer això, l’infant necessita temps. Els petits no poden preparar-se pels moviments que succeeixen a un ritme ràpid i, a més, són incapaços a donar-hi resposta.
L’actitud de l’adult que demana i que espera, ofereix a l’infant la possibilitat de decidir per si mateix i d’atendre a l’espera, al desig de l’adult. La mà de l’adult és, doncs, pels infants, una font important d’experiències.”